L’últim curs de batxillerat, quan tenia 18 anys (ara en tinc 62), vaig consultar un psicòleg, amoïnat per un malestar propi d’aquella edat i que tenia com a conseqüència, entre d’altres coses, que el meu rendiment als estudis caigués en picat. He de dir que em va costar decidir-ho, doncs tenia por que un professional, en lloc de voler comprendre’m, em jutgés i em fes sentir culpable del què em passava. Finalment vaig donar el pas i, afortunadament, aquell psicòleg tenia clar que ell no era jutge, i em va ajudar a explicar-me, alhora que va fer per entendre’m. En acabar la visita el primer dia vaig sortir del seu consultori pensant que allò que em passava no era tan estrany com havia arribat a creure, al vespre vaig dormir millor i al matí següent em vaig despertar optimista, sentiment que ja havia oblidat. Conforme avançava el tractament jo aconseguia valorar-me més i era capaç, per mi mateix, de vèncer obstacles que sempre m’havien semblat insalvables. A les portes de la Selectivitat, i havent aconseguit remuntar el curs, vaig decidir estudiar la carrera de Psicologia.
Durant el quart curs a la Universitat de Barcelona, vaig fer una nova consulta. Els estudis de psicologia m’aportaven coneixements teòrics sobre el funcionament del psiquisme, però no em servien per superar un seguit de temors i febleses que arrossegava i que em tancaven moltes portes. A les assignatures sobre psicologia clínica havia estudiat les diferents formes de tractament psicològic. Volia treure’m de sobre aquell patiment, però sabia que devia tenir un sentit i respondre a alguna causa que jo volia conèixer. Per aquest motiu vaig escollir la Psicoanàlisi per tractar-me, i vaig iniciar una psicoanàlisi personal que em va conduir a enfrontar-me als meus propis temors, dubtes e inseguretats. Haver-me psicoanalitzat m’ha facilitat entendre millor el malestar de les persones que demanen la meva ajuda, per la qual cosa ho valoro com una part molt important de la formació que he seguit com a psicòleg clínic i psicoanalista.
En acabar la carrera i col·legiar-me, vaig iniciar la formació pràctica en un equip especialitzat en l’assistència infanto-juvenil en salut mental. Alhora també vaig formar-me en un equip dedicat a l’atenció d’adults. Haver treballat en totes les franges d’edat ha enriquit la meva experiència.
Des de fa trenta anys exerceixo en una institució de la Xarxa pública, que m’aporta tenir una visió ampla de la salut mental, aprendre a treballar en equip, compartir projectes comuns i participar en activitats formatives i docents. Sóc tutor de pràctiques d’alumnes dels últims cursos de Psicologia a la Universitat, i de psicòlegs residents que inicien la seva professió.
He continuat la formació clínica vinculat a diversos cercles professionals, de punts de vista i actualment pertanyo a Federació Europea d’Associacions de Psicòlegs (EFPA), que acredita el títol de Psicòleg especialista en psicoteràpia i a la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
M’agrada estudiar i escriure sobre l’experiència professional. Al llarg d’aquests anys he tingut l’oportunitat de realitzar la tesi doctoral, per la qual vaig obtenir el títol de doctor, publicar diversos articles en revistes científiques i professionals, i escriure dos llibres: La incomunicación virtual, editat per Edicions Xoroi al 2015, i Agorafòbia y crisis de angustia. Causas y desencadenantes, editat amb el recolçament del Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
També sóc tutor al Grau de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), fent l’acompanyament dels estudiants des que comencen el grau fins que es titulen.
També m’agrada realitzar activitats divulgatives, per la qual cosa he participat en conferències en biblioteques i centres cívics. Des de fa més de deu anys col·laboro en un programa radiofònic sobre qüestions d’actualitat relacionades amb la psicologia, a la emisora Olesa Ràdio.
Ja fa més de 30 anys que treballo com a psicòleg clínic. Quan vaig començar, no gaudint d’experiència, buscava “crosses” que em donessin seguretat en la meva tasca, i per aquest motiu procurava seguir al peu de la lletra els principis teòrics i tècnics que havia après als llibres i classes a la universitat. Però poc a poc em vaig adonar que allò no permetia entendre la singularitat de cada persona i la particularitat de cada problema. De fet, considero que un tractament psicològic és, “simplement”, un procés natural que es produeix entre dos persones, que parlen i dialoguen sobre el malestar d’una d’elles i de les seves causes, aprofitant els coneixements i la capacitació que l’altra té, amb la finalitat de trobar solucions que ajudin a estar millor amb sí mateixa i alleugerir i eliminar el patiment.
Com abans he explicat, en un moment de la meva vida, consultar a un psicòleg em va ajudar. Per aquest motiu penso que també pot ser d’ajuda per d’altres persones.
- Fotografies de capçalera: Al programa Terrícoles de BTV, amb el periodista Lluís Reales (febrer 2016)