La feina com a psicòleg clínic m’ha portat a reflexionar sobre la importància que té reunir-se per conversar i dialogar (més enllà del valor psicoterapèutic de parlar amb algú que t’escolta i et pot entendre). I vaig arribar a la conclusió que les persones necessitem reunir-nos i poder parlar, ja que parlar, a més de permetre expressar allò que pensem, és la forma que tenim els éssers humans de crear vincles, comprovar que no estem sols al món i treballar en objectius comuns. Això és el que expresso en el llibre La incomunicación virtual (Xoroi Edicions, Barcelona, desembre 2015), en el qual reivindico la necessitat que les persones es reuneixin físicament per trobar-se i parlar, i adverteixo que el fenomen social en què ha esdevingut la comunicació virtual (xarxes socials, relacions personals a través de l’espai virtual, etc.) allunya les persones de la veritable manera d’establir i mantenir lligams socials, com és el trobar-se cara a cara. És a dir, considero que el fenomen social de la comunicació virtual és una força més al servei de la individualització, procés descrit per sociòlegs com Zygmunt Bauman o Ulrich Beck, que està transformant als ciutadans de les societats postindustrials, en éssers individuals i solitaris.

Podeu trobar més informació a La incomunicación virtual o a la pàgina de Facebook La incomunicación virtual.